El fons

He tocat fons.
Si hagués escrit això ahir o abans d'ahir hagués ocupat molt més del que m'ocuparà avui. El cas és que m'he desfogat bastant per la tarda...

Divendres comencen els campionats d'Espanya de salvament a Valladolid, i es marxava demà a les 4.30 de la matinada. Hi havia d'anar... però no hi vaig. No estic bé ni fisicament ni psicològicament i per anar allà a fer-ho malament, millor no hi vaig, apart de que si hi hagués anat m'hagués ratllat molt. Ha sigut una decisió molt difícil. M'ha costat molt prendre-la. Ja fa molt que estic "lesionada" i no puc entrenar bé. Tota la força i resistència que havia agafat la vaig perdre, un cop més me la vaig fotre i aquest cop m'ha fet molt i molt de mal (psicològicament). Els altres cops he tingut molta força de voluntat, però aquest cop ja no n'he tingut i per si fos poc s'ha ajuntat tot i amb els exàmens inclosos.... fa que dic que vull deixar la natació, i fins fa uns dies no en vaig parlar amb l'entrenador. Ara no explicaré el que em va dir perquè he d'estudiar per l'examen de demà (de castellà ><) però el cas és que em va dir que no prengués una decisió com aquesta ara que era tot tan recent i que m'esperés. D'acord. Però ahir quan vaig anar a entrenar, vaig parlar de nou amb l'entrenador però ara dels campionats aquests i em va fer adonar de la pura realitat, és cert que les veritats ofenen i em va fer mal el que em va dir, però reconec que és cert. Pel cas, vaig parlar-ne amb gent i després vaig prendre la decisió.
Uns campionats per mi són com una recompensa per tot l'esforç fet durant els entrenaments, serveixen per superar-se un mateix i aconseguir els objectius proposats, però aquest cop no podrà ser.
Avui he anat a entreno i he parlat duran una bona estona amb l'entrenador de sos. Li ha semblat bé la meva decisió i creu que és la millor que podia prendre en aquests moments, però que he esperat massa a dir-li. Jo li volia explicar molts motius i raons, i moltes més coses, però és que em saltaven les llàgrimes....
Després m'he posat a nedar i m'he calmat una mica, però novament en tornaven a venir les llàgrimes als ulls.
Ja quan he sortit de l'aigua (abans que les altres perquè no tenia res a practicar..) m'he asentat, jo i tovallola en un racó del banc, pensava però al mateix moment no volia pensar en res... M'ha vingut l'entrenador de natació a preguntar-me si al final hi anava i hem començat a parlar del tema, i llavors si que no he pogut aguantar més i m'he posat a plorar i m'ha fet ràbia perquè no podia dir tot el que voldria dir.. Però m'ha anat bé, m'he quedat més tranquil·la al final, però no treu que estigui trista, ja fa dos dies que no ric sense posar-me trista tot darrera... em sento estúpida! jo no sóc així!

He tocat fons, el fons de tot, em pensava que ja hi havia arribat però es veu que no. Al fons de tot estava aquesta decisió tan difícil i ara ja l'he pres, no deixa que em preocupi i també per moltes altres coses però bé, ara em toca aixecar cap, mirar cap endavant. Acabaré els exàmens dignament, aniré al fisio i miraré de curar-me, quan em curi tornaré als entrenaments (perquè no hi tornaré fins que arribi aquest moment). Com em dic Rosa que d'aquesta me'n sortiré..... però... perquè ho veig tot tan negre? >< a veure si surt el sol d'una vegada.

He de dir que també hi ha persones que fan que no tot sigui tan difícil (:****)